viernes. 19.04.2024

Me fui de Cataluña miércoles 16 de octubre, por la tarde, con el corazón encogido y muchos sentimientos mezclados.

Para poder hacerlo tuve que dejar atrás creencias personales que pude superar sintiendo la seguridad de que mi entorno no me necesita tanto como yo creo a veces.

Por primera vez, una retirada de mi grupo de mejora personal, con los que tanto he crecido, se me hacía una montaña. No quería ir. Sólo ... tenía que ir.

Cuando mi hijo me llevaba al aeropuerto nos encontramos cortada la autopista y tuvimos que buscar vías alternativas. Durante media hora, por el atasco, pensé que no podría coger el vuelo. Pero, justo, frente al punto origen del tapón, la Policía abrió la carretera y llegamos al aeropuerto sin más obstáculos.

De Barcelona a Santiago de Compostela y de allí hacia Picota, a dormir. No me atrevo a decir que lo hice como peregrino pero sí como quien busca conocerse más a sí mismo. Esta vez los compañeros habían organizado la retirada buscando la experiencia del final.

Al día siguiente, jueves, levantarse a primera hora y caminar bajo la lluvia durante casi 30 km hasta Corcubión. Allí conocimos a Daniel y comenzamos a trabajar haciendo una sesión sobre la experiencia del camino.

Viernes, 19 km más hasta el faro de Finisterre y, por la tarde, más trabajo interior. El sábado por la mañana, sesión de trabajo hasta la hora de volver a casa.

Trabajamos diferentes aspectos como el saber reconocer los obstáculos interiores que nos impiden asumir retos, y aprender cómo utilizar los dones que todos tenemos incorporados o podemos adquirir formándonos. Para lograrlo, por ejemplo, necesitamos trabajar la conciencia para reconocer qué es lo que queremos y qué es lo que no queremos, descubrir, cuál es el reto, el objetivo que queremos conseguir: lo que queremos que sea en lugar de lo que no nos gusta o no queremos.

Se imaginan ambos Presidentes, Sánchez y Torra, derechos, sobre las rocas del faro de Finisterre, abrazándose? ... enviándonos un mensaje de diálogo. Transmitiendo la voluntad de entenderse por encima de todo? ¿ Os lo imagináis ...?

Se trataba de trabajar la auto-creación para visualizar cómo sería aquel momento en que veríamos cumplido el reto o superado aquella circunstancia que nos angustia y nos bloquea.

Conocerse uno mismo ayuda a reaccionar con conciencia, evitando las trampas del ego o las reacciones automáticas de los programas aprendidos o incluso llevados desde los reptilianos.

No es un camino fácil! Por más que profundizamos, muchas veces nos sale una de estas fuerzas y perdemos los estribos.

Por desgracia, son muchas las veces que nuestros actos nos separan de nuestros objetivos verdaderos en lugar de acercarse a ellos.

El sábado tuvimos que ejercitar esta técnica y sólo me venía a la cabeza la situación de enfrentamiento que se vive en Cataluña. Me resistía a entrar y, para hacer el ejercicio, buscaba una de las muchas preocupaciones mundanas que me inundan a menudo pero, nada era comparable con el peso que sentía por la situación de mi País.

Al final, soltarme ... dejando la mente en blanco para intentar buscar la visión de un momento heroico que aportara un cambio en mi angustia. Qué ...,¿cuál podría ser la vía para desatascar y cambiar de plano una situación tan tensa y perversa donde los actores principales parecen estar atrapados en creencias que les limitan?

Mi angustia venía de no saber porque estaba allí en lugar de estar en casa, protestando legítimamente en las marchas por la libertad o en las concentraciones que se estaban desarrollando. Mi frustración venía de no haber encontrado la fórmula de una salida que a estas alturas parece imposible. El sufrimiento, dentro de mí, se hacía más y más potente hasta que, de golpe, el pecho se me expandió y mi respiración se volvió más viva. una sensación de paz recorrió mi cuerpo ...

Había visualizado y sentido, nítidamente, una respuesta que desencadenara un cambio casi milagroso en el escenario político y social actual. Una imagen potente que rompiera las burbujas que, como escudos, todos nos vamos creando y que nos impiden dar salida a los sentimientos, ¡la única fuerza poderosa que puede cambiar el destino de estos días!

Se imaginan ambos Presidentes, Sánchez y Torra, derechos, sobre las rocas del faro de Finisterre, abrazándose? ... enviándonos un mensaje de diálogo. Transmitiendo la voluntad de entenderse por encima de todo? ¿ Os lo imagináis ...?

Parece que Finisterre era, ya desde antes de que el cristianismo lo convirtiera en camino de peregrinación, en el camino de Santiago, un lugar donde hombres y mujeres iban a parar como destino final. Un lugar donde buscar la última luz, la paz de la última puesta de sol, la última roca desde donde vislumbrar la luz de la esperanza. Os lo imagináis?

Quizá por eso, encontré que un abrazo en aquella roca podría desencadenar un avalancha de luz y esperanza que guíe nuestra voluntad para romper estos escudos de creencias y abrazarnos también a los que no piensan como nosotros.

La visión y sentimientos fueron tan potentes que lloré al explicarla a mis compañeros.

Si Finisterre tiene esta magia para tanta gente, porque no para nuestros Presidentes. ¿os lo imagináis? Al final, la esperanza de Finisterre no pertenece a nadie más que a la humanidad y es, precisamente eso, lo que nos podría dar la fuerza.


 

L’abraçada de Fisterra. 

Vaig marxar de Catalunya dimecres 16 d’octubre, a la tarda, amb el cor encongit i molts sentiments barrejats. 

Per poder-ho fer vaig haver de deixar enrere creences personals que vaig poder superar sentint la seguretat que el meu entorn no em necessita tant com jo em penso de vegades. 

Per primera vegada, una retirada del meu grup de millora personal, amb el que tant he crescut, se’m feia una muntanya. No hi volia anar. Només... hi havia d’anar. 

Quan el meu fill em portava a l’aeroport ens vam trobar tallada l’autopista i vam haver de buscar vies alternatives. Durant mitja hora, per l’embús, vaig pensar que no podria agafar el vol. Però, just, davant del punt origen del tap, la Policia va obrir la carretera i vam arribar a l’aeroport sense més entrebancs. 

De Barcelona a Santiago de Compostela i d’allà cap a Picota, a dormir. No m’atreveixo a dir que vaig fer-ho com a pelegrí però sí com qui busca conèixer-se més a sí mateix. Aquesta vegada els companys havien organitzat la retirada cercant l’experiència del final. 

L’endemà, dijous, llevats a primera hora i a caminar sota la pluja durant gairebé 30km fins a Corcubión. Allà vam conèixer en Daniel i vam començar a treballar fent una sessió sobre l’experiència del camí. 

Divendres, 19km més fins al far de Fisterra i, a la tarda, més treball interior. Dissabte al matí, sessió de treball fins l’hora de tornar a casa. 

Vam treballar diferents aspectes com el saber reconèixer els obstacles interiors que ens impedeixen assumir reptes, i aprendre com utilitzar els dons que tots tenim incorporats o podem adquirir formant-nos. Per assolir-ho, per exemple, ens cal treballar la consciència per a reconèixer què és el que volem i què és el que no volem, descobrir quin és el repte, l’objectiu que volem aconseguir: el que volem que sigui en lloc del que no ens agrada o no volem. Es tractava de treballar l’auto-creació per a visualitzar com seria aquell moment en que veuríem acomplert el repte o superat aquella circumstància que angoixa i ens bloqueja. 

Conèixer-se un mateix ajuda a reaccionar amb consciència, evitant les trampes de l’ego o les reaccions automàtiques dels programes apresos o fins i tot menats des del reptilià. No és un camí fàcil! Per més que hi aprofundim, moltes vegades ens surt una d’aquestes forces i perdem els estreps. 

Per desgràcia, són moltes les vegades que els nostres actes ens separen dels nostres objectius veritables enlloc d’apropar-nos-hi. 

Dissabte vam haver d’exercitar aquesta tècnica i només em venia al cap la situació d’enfrontament que es viu a Catalunya. Em resistia a entrar-hi i, per fer l’exercici, buscava una de les moltes preocupacions mundanes que m’inunden sovint però, res era comparable amb el pes que sentia per la situació del meu País. 

Al final, vaig deixar-me anar... deixant la ment en blanc per a intentar cercar la visió d’un moment heroic que aportés un canvi a la meva angoixa. Quina..., quina podria ser la via per desencallar i canviar de pla una situació tant tensa i perversa on els actors principals semblen estar atrapats creences limitants? 

La meva angoixa venia de no saber perquè era allà enlloc de ser a casa, protestant legítimament a les marxes per la llibertat o en les concentracions que s’estaven desenvolupant. La meva frustració venia de no haver trobat la fórmula d’una sortida que a hores d’ara sembla impossible. El patiment, dins meu, es feia més i més potent fins que, de cop, el pit se’m va expandir i la meva respiració es va tornar més viva. Una sensació de pau va recórrer el meu cos... 

Havia visualitzat i sentit, nítidament, una resposta que desencadenés un canvi gairebé miraculós en l’escenari polític i social actual. Una imatge potent que trenqués les bombolles que, com a escuts, tots ens anem creant i que ens impedeixen donar sortida als sentiments, la única força poderosa que pot canviar el destí d’aquests dies! 

Us imagineu els dos Presidents, Sánchez i Torra, drets, sobre les roques del far de Fisterra, abraçant-se? ...enviant-nos el missatge de diàleg. Transmetent la voluntat d’entendre’s per sobre de tot? Us ho imagineu...? 

Sembla que Fisterra era, ja des d’abans que el cristianisme el convertís en camí de pelegrinatge, en el camí de Sant Jaume, un indret on homes i dones anaven a raure com a destí final. Un lloc on buscar l’última llum, la pau de l’última posta de sol, la darrera roca des don albirar la llum de l’esperança. Us ho imagineu? 

Potser per això, vaig trobar que una abraçada en aquella roca podria desencadenar un allau de llum i esperança que guiï la nostra voluntat per trencar aquests escuts de creences i abraçar-nos també als que no pensen com nosaltres. 

La visió i sentiments van ser tant potents que vaig plorar en explicar-la als meus companys. 

Si Fisterra té aquesta màgia per a tanta gent, perquè no per als nostres Presidents. Us ho imagineu? Al final, l’esperança de Fisterra no pertany a ningú més que a la humanitat i és, precisament això, el que ens podria donar la força per a desbordar aquest moment històric enviant un missatge de pau: l’amor a l’altre. 

Joan Mora Bosch Octubre 2019. 

Imágenes Con Billete de Vuelta | Blog de viajes by Sergio Martínez Gallego is licensed under a Creative Commons Reconocimiento no comercial compartirigual 4.0 Internacional License

El abrazo de Finisterre/L’abraçada de Fisterra.